Madola, del segle XX al segle XXI

“Vas blanc”
118,5 x 43 x 52 cm
200

Per: Daniel Giralt-Miracle

Tot i que segueixo de prop la trajectòria artística de Madola des del 1966, quan va exposar per primera vegada a l’Ateneu Barcelonès, encara ara no sóc capaç de precisar si la seva obra és ceràmica, escultura, disseny o arquitectura, o si és una instal·lació d’arrel conceptual.

És cert que la podem qualificar com a ceramista, perquè segueix fidel a la ceràmica; com a escultora, perquè treballa amb la dimensió espai; i com a dissenyadora, perquè el modelatge, racional o orgànic, és un component bàsic de les seves obres. També és evident que té vocació arquitectònica, perquè, cada vegada més, els seus objectes són construccions concebudes com un edifici. Cap d’aquestes manifestacions de la pràctica artística li és aliena; no obstant això, si analitzem la seva evolució veurem com amb els pas dels anys s’ha anat allunyant de les tècniques convencionals i ha anat prescindint de l’encotillament que els és inherent per a instal·lar-se en un territori en què conflueixen determinats aspectes de la ceràmica, l’escultura, el disseny i l’arquitectura que li permeten expressar-se a través de plantejaments pluridisciplinars.

Potser per aquest motiu és oportú recordar el camí que Madola ha hagut de seguir per arribar aquí: el que va de la ceràmica d’arrel popular a la creació contemporània més experimental que s’identifica amb l’art conceptual, la deconstrucció i la postmodernitat.

A l’Escola Massana i a les escoles del Treball i d’Arts i Oficis de Barcelona, Madola va rebre la primera formació artística, uns ensenyaments d’alt valor, atès que als anys seixanta a Catalunya els professionals de la ceràmica pertanyien a la pràctica terrissaire més genuïna; és a dir, que tot el que sabien de les terres, el modelatge, els diferents tipus de coccions i l’ample repertori vitri i cromàtic que proporcionen els esmalts, procedia de la saviesa de l’Edat Mitjana, que al nostre país havien recuperat el modernisme i el noucentisme. Aquests coneixements, Madola els va posar en evidència en les primeres obres –que, com he dit, vam veure el 1966 a l’Ateneu Barcelonès–, unes peces que no deixaven de ser copes, gerros, bols, plats o formes derivades de les tipologies ceràmiques històriques, tot i que anunciaven una voluntat de renovació i de transgressió, com a resultat d’uns “anys de recerques i esforços constants”, com va escriure el poeta Salvador Espriu.

Efectivament, Madola treia tot el partit possible a les formes convencionals lligades al gerro modelat i al torn, de manera que figures esfèriques, cilíndriques, tancades, obertes… constituïen el laboratori d’experimentació que li permetia alliberar els procediments ceràmics de la tradició del gerro vasiforme i abordar nous camps de recerca que serien més constructius que formalistes. És evident que Llorens Artigas i Antoni Cumella, com a precursors, havien abonat el terreny, però va ser Madola qui va acabar de donar el cop de timó que lligaria la ceràmica a les experiències de l’art contemporani, més enllà de l’ornamentació i del funcionalisme.

Per un cantó, va obrir una via cap al passat, buscant les arrels més primigènies de la cultura ceràmica, les autòctones i les asiàtiques, les mesoamericanes… i, per l’altre, es va interessar pels nous llenguatges artístics, postabstractes, com l’objecte pop, les formes “minimal”, una certa vocació  “povera”, l’objecte artefacte, l’essencialitat conceptual i, sobretot, la llibertat postmoderna. Madola no va ser aliena a cap d’aquests moviments, però tampoc en va ser seguidora. Anava construint els seus objectes d’acord amb les pròpies circumstàncies personals i tècniques. I així cada vegada més les seves obres esdevenien “construccions de la memòria”, peces vinculades molt directament a les vivències íntimes, familiars i socials, que es desprenien de la tradició dels arts and crafts per a arribar a ser obres d’art total. Un procés que, segurament no per atzar, coincidí amb el seu pas per la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1985.

Les esteles realitzades amb refractari als anys vuitanta van obrir un altre viarany, el que l’aniria acostant a l’arquitectura. Eren estructures arquitravades, portals de mig punt, obeliscs, columnes, frontons,  frisos, piràmides, paral·lelepípedes amb portes i finestres, volums de molta expressivitat que s’anaven allunyant del món figuratiu i apropant al món simbòlic, com deixava explícit en els seus títols o en la pròpia morfologia. I si la dècada dels noranta va ser la més arquitectònica, la més directament relacionada amb les construccions del segle XX (les obres d’aquests anys són edificis, templets, ares, torres, pilons, brocals… que acabava de definir amb un cromatisme particular i amb tatuatges sígnics i cal·ligràfics), amb el canvi de segle recuperà la figura humana i les referències corpòries. En aquest moment mans, cames, peus i torsos es van convertir en els protagonistes dels blocs ceràmics, que van anar perdent el color per deixar que les terres naturals mostressin tota la seva expressivitat. I és en aquesta obra on descobrim un retorn al punt de partida, a aquelles maternitats dels anys setanta, però tractades amb una llibertat i desinhibició que només el domini de l’ofici i de les idees pot permetre. Les masses seguien essent convulsionades, el tractament de la matèria, violent, i tot respirava una força geològica que defugia els refinaments per concentrar-se en la contundència formal, sempre revelant les seves essències mediterrànies.

El següent cicle de l’itinerari artístic de Madola el constitueixen les obres produïdes entre el 2001 i el 2008,  que va presentar al Museu de Montserrat amb el títol Vasos sagrats. En elles es concentren les dues motivacions que, com ja he dit, mouen l’artista: l’exploració dels vestigis del passat i l’exploració de noves propostes plàstiques, una conjunció que darrerament l’ha portada a desbordar l’objecte per a crear recintes, espais simbòlics, pous, contenidors, cases de l’ànima…, unes peces en les quals implica l’objectivitat i la subjectivitat de l’espectador.

En parlar, doncs, de la trajectòria de Madola, parlem de més de 40 anys de creació, d’una creació inevitablement lligada a la pròpia evolució biogràfica, tècnica, artística, social i ideològica de l’artista.